ens explica la realitat històrica del Feminisme.
 |
Fotografia de l'exposició sobre Feminisme presentada a la sala municipal d'exposicions del carrer dels Arbres 38 d'Esparreguera. Fotografia feta el 18 de març de 2006. |
El Feminisme com a moviment que intenta d’establir per a la dona uns drets socials i polítics en igualtat amb els dels homes afloraria d’una manera clara a finals del segle XIX. Si be parlem d’una realitat social, jurídica, i política ha estat sempre present directe o indirectament, gairebé en tot moment i en tota època. De les famoses “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana” redactades per Olimpia de Gouges l’any 1791 dins l’ambient de la Revolució francesa; passant pels “Clubs de Dones” de 1848, o les fervescències polítiques dels voltams del 1880 y 1885 en què proliferarien un bon nombre de dones en llistes electorals; i les primeres proposicions de llei per tal de concedir el vot electoral nacional o local. Si be, dissortadament no s’aconseguiria.
La realitat d’aquest lluita de la dona és desigual depenent del país de que parlem. Així Suècia el sufragi de les dones a les eleccions municipals l’aconseguiren l’any 1862 i al Parlament en 1919. Per contra Anglaterra seria l’any 1869 y el sufragi polític el 1918.
En canvi als EEUU la dona disfruta d’igualtat pública per llei Federal des de 1920.
Menció especial son els casos d’Australià, Finlàndia i Noruega, on les dones aconseguirien la igualtat de drets polítics sense gaires problemes.
No seria, però fins desprès de la Primera Guerra mundial del 1914-1918 que aconseguirien les dones iguals drets polítics que l'home: Dinamarca en 1915, Rússia el 1917, Irlanda i Polònia l’any 1918, Alemanya, Àustria, i Holanda en 1919, Bèlgica l’any 1920.... a Espanya l’any 1933....
 |
Fotografia de la sala municipal d'exposicions del carrer dels Arbres, també popularment dita Casa de Cultura, sobre el Feminisme. Coincidint amb la celebració del Dia Internacional de la Dona aquí Esparreguera. |
A la Catalunya de la post-revolució del 1868 trobem el moviment feminista freqüentment dirigida per dones anarquistes, maçons, i espiritistes. Val adir que aquest primer feminisme, fos d’origen àcrata o republicà, mai fou sufragista. És a dir, no lluitava per la igualtat política de la dona, si no mes aviat, el seu anticlericalisme feia unien forces per tal de lluitar contra un mateix enemic: la influencia de l’Església Catòlica sobre les dones. L’historiador Pere Sánchez i Férre ens diria que aquest primer feminisme “...considerava que sense la prèvia emancipació moral i intel·lectual del sexe femení, atorgar-li el vot era posar-lo a les mans de l’Església...”
Una de les primeres organitzacions feministes de Catalunya seria fundada l’any 1889 per l’espiritista i escriptora Amàlia Domingo i Soler (Sevilla 1835-Barcelona 1909), l’obrera i dirigent anarquista del tèxtil Teresa Claramunt (Sabadell 1862-Barcelona 1931), i de la maçona de la lògia “Constància” de Gràcia (Barcelona) i escriptora Ángeles López de Ayala (Sevilla 1858-Barcelona 1926) amb el nom de “Sociedad Autónoma de Dones de Barcelona”. Aquesta darrera dona, molt activa, crearia també la “Sociedad Progresiva Femenina” l’any 1898, i fundaria la revista “El Gladiador” i “El Libertador. Periodico defensor de la mujer y órgano nacional del Librepensamiento”. Igualment, ja al maig del 1914 impulsaria “El Gladiador del Librepensamiento” que es publicaria fins a principis de la dècada dels anys vint.
Personatges important dins el moviment feminista català serien Dolors Monserdà i Vidal (amb la revista “Or i Grana”), la Carme Karr com a directora de “Feminal”, o Narcís Verdaguer i Callis i sa muller “Francesca Bonnemaison” creador de l’Institut de Cultura i de la Biblioteca Popular per a la Dona l’any 1910...
L’any 1933 s’aconseguiria el dret de vot, i l’any 1936 la Generalitat republicana de Catalunya aprovaria el dret de l’avortament i el 1937 es crearia l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona. Al mateix any –en plena Guerra Civil- tindria lloc a Barcelona el Primer Congres Nacional de la Dona que donaria peu a la creació de la “Unió de Dones de Catalunya”. Un aflorament que es veuria paralitzat per la dura postguerra que acompanyaria al país, fins a veure el nou ressorgiment del feminisme de la dècada dels anys setanta.
L’exposició presentada a Esparreguera (les fotografies son del dia 18 de març del 2006) ha estat acurada i gràficament molt ben treballada. Dedicant-se un espai per cada tema del Feminisme: Arguments a favor del vot, el sufragisme a Anglaterra, el Feminisme a Espanya, les trobades Internacionals per la conquesta del vot, la reforma sexual i la lluita contra la prostitució, com les dones treballadores s’organitzaven, els avanços en el camí de l’educació, els drets civils, la llibertat sexual i els drets reproductius...
Una exposició que per el seu fil ideològic podria haver-la muntat qualsevol partit polític d’esquerres.
La part positiva és el treball de síntesis que oferir al visitant del ventall mundial. Incloent-se en aquesta exposició les figures més representatives del feminisme a cada país.
Per contra, pateix aquesta exposició del defecte d’unificar aquesta realitat tan rica i tan complexa com si només hagués existit un sol feminisme i una sola sensibilitat o manera d’entendre aquesta realitat al llarg del temps, deixant-se al calaix importants realitats històriques. Sens dubtes, un tema que donava per molt més....
Quedem-nos amb això: Una exposició que feia molta falta. Calia recordar-nos allò que s’ha fet, i fer-nos pensar fins quan deixarem la resta que manca per acabar. Perquè, encara hi ha moltes coses per fer al nostre mon, i també aquí casa nostra.....
Els mitjans de comunicació local tampoc varen fer el reso que aquesta important exposició mereixia per el tema que tractava. Al meu entendrà.
